«La gran ciutat» de Pitt Marvel ya se puede escuchar y descargar

Acabamos de sacar el segundo disco de Pitt Marvel, el cual lleva por título «La gran ciutat».

El disco lo podéis escuchar y descargar gratuïtamente desde nuestro Bandcamp:

http://pittmarvel.bandcamp.com

Está compuesto por 12 temas, cantados en catalán, en la línea de nuestro anterior disco «Pamxuculata» (2011, Picap), con un sonido un poco más rockero y menos punk.

Para descargar el disco en nuestro Bandcamp, haced click en «Free Download» (encima de la lista de canciones).

«Fama i glòria», nova cançó de Pitt Marvel

Acabem de treure el primer avançament del segon disc de Pitt Marvel, que portará per títol «La gran ciutat».

El tema es diu «Fama i glòria» i el podeu escoltar aquí:

http://soundcloud.com/pittmarvel/fama-i-gloria

Solucionar problema amb el Touchpad a Ubuntu 11.10

Recentment he instal·lat l’Ubuntu 11.10 al meu portàtil, i em vaig adonar de que el Touchpad no funcionava correctament. En concret, a la pantalla d’inici de sessió (la pantalla de login, on entrem el nostre nom d’usuari i contrasenya) funciona bé, però un cop iniciem la sessió deixa de funcionar de cop i hem de moure el cursor amb un ratolí extern. El meu portàtil és un Samsung R522, però he llegit per Internet que també passa amb altres marques i models.

Per a solucionar-ho, he seguit els següents passos:

1. Instal·lar el paquet dconf-tools: es pot instal·lar des del Centre de Programari d’Ubuntu, des del Synaptic o des de la terminal escrivint: sudo apt-get install dconf-tools
2. Executar el programa dconf-editor.
3. Anar a la secció /org/gnome/settings-daemon/peripherals/touchpad.
4. Marcar la casella touchpad-enabled.

 (Feu clic per fer més gran la imatge)

Immediatament se us activarà el Touchpad.

PD: Jo hauria d’estar estudiant…

Pitt Marvel als premis Enderrock 2012

Pitt Marvel hem estat nominats als premis Enderrock 2012 a la categoria de Pop/Rock. Podeu votar-nos des del següent enllaç:

www.enderrock.cat/premis

Per fer-ho, heu d’introduir les vostres dades (nom, cognoms, edat i email), i a la secció «Pop-rock» posar el nom del nostre grup, seleccionar el nostre disc (podeu triar-lo des del menú desplegable), triar-nos com a «millor directe» (millor grup en directe) i posar la cançó nostra que més us agradi. El termini per fer-ho acaba el proper 20 de gener.

Moltíssimes gràcies a tots per la col·laboració!

Auto-muntar particions a Ubuntu

A petició de @k1nggg escric aquest tutorial sobre com muntar particions automàticament quan arranquem l’Ubuntu.

Abans de començar hem de saber 3 coses: el nostre uid, el gid i la partició que volem muntar.

El uid en Ubuntu sol ser 1000, 1001, 1002… Però per assegurar-nos, podem mirar l’arxiu /etc/passwd i buscar l’entrada a on surt el nostre nom d’usuari. El mateix pel gid, però en aquest cas hem de mirar a l’arxiu /etc/group.

Conèixer la partició que hem de muntar és més complicat. La manera fàcil de fer-ho és, amb el Gparted, mirar-ho directament. Sinó, Google is your friend 🙂

Un cop tenim aquestes tres coses, obrim l’arxiu /etc/fstab i hi afegim la següent línia al final:
/dev/sda1 /media/windows ntfs-3g defaults,uid=1000,gid=1000 0 0
Però heu de canviar les següents dades segons com volgueu muntar la partició:

• /dev/sda1 ho heu de canviar per la partició que heu esbrinat amb el Gparted o amb qualsevol altre mètode
• /media/windows és el punt de muntatge. Si voleu muntar la partició en un altre lloc, poseu aquí la ruta.
• ntfs-3g és el format que té la partició. Si està en FAT32, poseu-hi vfat
  .
• defaults,uid=1000,gid=1000 heu de canviar els números pel vostre uid i gid

Un cop afegida la línia guardeu. El següent pas és crear el directori que heu especificat (on jo he posat /media/windows) amb sudo mkdir /media/windows.

Quan reiniciem se’ns muntarà automàticament la partició en aquesta ruta.

Ubuntu Tweak

L’Ubuntu Tweak és un programa que permet configurar moltes, moltes més coses en el nostre Ubuntu de les que es permeten per defecte, de manera molt senzilla. Mitjançant un panell de categories a l’esquerra de l’aplicació, permet configurar diverses coses de les aplicacions, el decorador de finestres, els efectes d’escriptori, etc. Per a instal·lar-lo en el nostre sistema, si tenim una versió d’Ubuntu a partir de la 9.10, podem obrir una terminal i escriure-hi:

sudo add-apt-repository ppa:tualatrix/ppa

Sinó, també podem obrir el gestor de paquets Synaptic, anar a Eines / Orígen del software, a la pestanya «Altres orígens del software» i allà afegir un nou orígen. A la finestra que se’ns obrirà, introduïm:

ppa:tualatrix/ppa

Per últim, actualitzem la llista de paquets i instal·lem el paquet «ubuntu-tweak».

PD: Gràcies a en Marc Reniu per recomanar-me’l!

«Tres en ratlla» en Java

Fent servir un llibre d’Intel·ligència Artificial que he agafat avui de la biblioteca de la UdG, he programat un joc del Tres en Ratlla en Java, on es pot jugar contra la CPU.

El seu funcionament és simple: les caselles estan enumerades de l’1 al 9 (sent la primera fila les caselles 1, 2 i 3, la segona 4, 5 i 6, i la última 7, 8 i 9). Comença el jugador (que porta les «X»), i depenent de la casella que hagi triat, la CPU (que porta les «O») triarà la millor opció per ella. El procediment que fa servir per a triar una casella és el següent:

1. Busca si hi ha alguna casella que la pot fer guanyar. Si n’hi ha, mou la fitxa a aquesta casella.
2. Si no, busca una casella que pugui fer guanyar al jugador. Si n’hi ha, mou la fitxa allà per evitar que el jugador guanyi en el pròxim torn.
3. Si no hi ha cap d’aquestes caselles, tria una casella aleatòria d’entre les que encara estan buides.

A més, a cada jugada mostra el tauler amb l’estat actual de les fitxes. Quan guanya algú, mostra «jugador» o «CPU» com a guanyador i acaba la partida. Si s’emplena el tauler sense cap guanyador, diu que és un empat i acaba.

Altres detalls del codi (com per exemple per què estan codificades les caselles buides amb un 2, les caselles amb «X» amb un 3 i les caselles amb «O» amb un 5) es poden trobar al llibre d’on he tret la idea: Inteligencia Artificial (2ª edición), de Elaine Rich i Kevin Knight.

El codi us el penjo a continuació:

2ª temporada de Raising Hope i 5ª de The Big Bang Theory

Aquesta setmana han tornat dues sèries que segueixo: Raising Hope i The Big Bang Theory, amb les seves respectives segona i cinquena temporades.

La segona de Raising Hope es va estrenar dimarts als EUA amb l’episodi «Prodigy». Aquest episodi va començar amb un petit flashback per posar en situació als espectadors amb un resum de tot el que va passar a la primera temporada. Passada la capçalera de la sèrie, comença l’episodi amb en Jimmy i la Hope mirant vídeos de quan en Jimmy era més petit, quan descobreixen que en Jimmy amb 13 anys sabia tocar el piano i cantar, dues coses que no recorda i que per suposat ara no se li donen bé. Durant tot l’episodi tractaran, tant la seva família com ell, de que recuperi aquest talent, a la vegada que li amaguen la forma en que va oblidar de cop com fer-ho. És un episodi força normal, en la tònica de la primera temporada, que no és el millor de la sèrie però tampoc el pitjor.

D’altra banda, ahir es van estrenar els dos primers capítols de la cinquena temporada de The Big Bang Theory. Cal dir que, abans de veure’ls, no tenia l’esperança de que fossin la meitat de bons del que eren els de les tres primeres temporades, ja que a la quarta va caure molt el nivell al meu gust, convertint-se en un culebrón i deixant de ser la sèrie friki que era abans. I, de fet, el primer capítol d’aquesta temporada segueix en la mateixa línia que tota la temporada anterior, centrant-se tota la trama en la relació entre en Raj i la Penny que van tenir a l’últim episodi de la quarta temporada. Els únics moments destacables són els que protagonitza l’Amy i, a estones, en Sheldon.

Molt diferent és el segon episodi, en el qual desapareix tota aquesta trama d’en Raj i la Penny i es centren en una butaca que recull la Penny de les escombraries i en el pànic que li provoca a en Sheldon haver-s’hi assegut. Són molt bones totes les escenes amb en Sheldon, l’Amy i els invents d’en Howard, en especial la màquina de fer petons a través d’Internet. Un capítol amb l’esperit de les primeres temporades de la sèrie.

Frequently Asked Questions About Time Travel

L’altre dia vaig veure la pel·lícula Frequently Asked Questions About Travel (via series.ly), ja que un dia la vaig enganxar fent zapping al Digital+ i em va semblar curiosa, a part de perquè surten 2 actors que m’agraden: Chris O’Dowd (de The IT Crowd) i Anna Faris (de la saga Scary Movie).

Poster promocional de la pel·lícula

La pel·lícula tracta de 3 nerds, un d’ells aficionat a tot el que es refereix a viatges en el temps, que van a prendre unes pintes a un pub. Mentre estan allà, aquest noi més aficionat als viatges en el temps va a buscar una ronda per a tots, quan es troba amb una viatgera en el temps del futur que li diu que ha anat al moment actual per poder-lo conèixer, ja que es veu que en un futur serà famós. També, entre d’altres coses, li explica què són els editors: són gent que viatja en el temps matant als grans artistes quan acaben de fer la seva millor obra, per tal de que no entrin en un declivi de qualitat i sempre se’ls recordi bé perquè la seva última obra ha estat la millor (entre d’altres es fa una referència a George Lucas, que diuen que se’l deuria haver matat després de El Retorno del Jedi). Quan el protagonista torna amb els seus amics, no es creuen res de la història aquesta, de que s’hagi trobat amb una noia i menys de que sigui del futur. Llavors un d’ells va al lavabo, però quan torna es troba a tothom mort, i es veu a ell mateix (mort també) però amb barba, així que dedueix que ha fet un petit salt al futur. Espantat, torna a entrar al lavabo, però quan surt torna a estar en el moment actual. Al explicar-ho als seus companys, decideixen comprovar-ho entrant tots 3 al lavabo. Al sortir, es trobaran en un moment diferent, i així començarà una aventura en la que l’objectiu final serà tornar al temps en el que van entrar per primer cop al lavabo.

La duració de la pel·lícula és molt (molt!) curta, d’uns 75-80 minuts, i això es nota en alguns moments ja que l’acció passa molt ràpida. Tot i així, la pel·lícula és bona, i si us agraden les pel·lícules de comèdia barrejada amb sci-fi (perdò, science fiction) us agradarà aquesta. Hi ha referències a força pel·lícules geeks (per exemple, al final de tot hi ha una referència a la pel·lícula Super Mario Bros.). Els actors fan un treball notable també, si bé vaig trobar força fluix el treball d’Anna Faris (no hi posa gaire credibilitat en el seu paper), però la resta d’actors em van agradar bastant (genial l’escena inicial de Chris O’Dowd).

Nota final: 7

Futurama: fi de la sisena temporada

Crec que mai ho havia comentat en aquest blog, però soc un gran fan de Futurama. Dijous passat es va emetre als Estats Units l’episodi «Reincarnation», un episodi no-canònic dividit en 3 segments que representaven 3 mini-aventures dibuixades en estils diferents: el primer («Colorama») com a dibuixos en blanc i negre a l’estil de Fleischer i Lantz, el segon («Future Challenge 3000») a l’estil dels videojocs retro de 8 bits, i el tercer («Action Delivery Force») a l’estil anime japonès. A més, aquest capítol va servir per a tancar la sisena temporada.

Colorama

Aquesta temporada, un cop finalitzada i analitzant cada capítol amb una mica de deteniment, es pot resumir com una temporada més de la sèrie. Al ser la temporada amb la que la sèrie ha tornat de la seva cancel·lació (Futurama es va cancel·lar al 2003 i amb aquesta temporada van «tornar» al 2010, amb 4 pel·lícules entre 2007 i 2008), molta gent l’ha criticat amb prejudicis al·legant que no tenia el mateix nivell que les temporades anteriors. Aquesta tendència per desgracia es va incrementar als primers capítols de la temporada, ja que van ser força fluixos («In-A-Gadda-Da-Leela», «Proposition Infinity»), però veient la temporada sencera podem trobar capítols que es podrien situar entre els millors de la sèrie, com «Lethal Inspection», «The Late Philip J. Fry», «The Silence of the Clamps» o «Overclockwise».

"Lethal Inspection" té un dels millors finals de capítol d'aquesta temporada

També ha tingut, com totes les temporades, els seus altibaixos, i entre els seus capítols més dolents podem trobar «The Futurama Holiday Spectacular», «The Mutants are Revolting» o el ja esmentat «In-A-Gadda-Da-Leela». La segona part de la temporada (a partir de «Neutopia») per sort no té cap capítol especialment dolent, essent «Möbius Dick» o «Fry Am The Eggman» els més fluixos. «Yo Leela Leela» és considerat (juntament amb «The Futurama Holiday Spectacular») el pitjor capítol de la sèrie, si bé a mi no em va semblar gens dolent.

Per als que encara no l’hàgiu vist, us recomano que ho feu. Trobareu el contingut típic de Futurama: la relació entre Fry i Leela, invents nous del professor Farnsworth, el passat del Dr. Zoidberg, el naixament d’en Bender, l’Scruffy cada cop amb rols més importants (genial a «A Prisoner of Benda»), en Cubert per sort només apareix a «Overclockwise» (i potser a algun altre episodi que ara no recordo) o en Zapp Brannigan en el seu paper de sempre.